He trobat un text de fa temps, que he arranjat i actualitzat una mica per presentar-lo (sense més trellat).
Apropar-se a la poesia d’una manera formal sempre m’ha paregut complicat, massa recarregat. Realment prefereixo parlar de lírica; d’un text amb certa harmonia i ja està. Massa romanços això de la poesia. Però per una vegada vaig voler fer (a la meva manera), un petit estudi d’una estrofa.
Sirventès hendecasíl·lab
Mercuri; metall que líquid existeix,
natura en perfecta combinació.
Gelor; un fred que cremades produeix,
els contraris que actuen en comunió.
Mètrica.
En aquesta estrofa tenim un sirventés que és el tipus de rima ABAB que al mateix temps tingui versos de més de 8 síl·labes (coneguts com “arte mayor”). Concretament és hendecasil·lab, per que són versos de 11 síl·labes.
Mer-cu-ri; me-tall que lí-quid ex-is-teix, (11 síl·labes, Rima A)
Na-tu-ra en per-fec-ta com-bi-na-ció. (Rima B)
Ge-lor; un fred que cre-ma-des pro-du-eix,
els con-tra-ris ac-tu-en en co-mu-nió.
Figures.
En l’estrofa, es combina l’al·legoria i la paradoxa, per mostrar una realitat profona.
Mercuri; metall que líquid existeix,
natura en perfecta combinació.
El mercuri representa la unió de dos qualitats contraries, en aquest punt hem de senyalar que s’utilitza un altra figura retòrica, un “tropos”, considerant el metall com la solidesa mateixa. Amb la figura del “tropos”, canviem el significat real de una paraula, utilitzant “metall” com “solidesa” com a llicencia poètica, per a que el vers tingui un sentit coherent.
Sense el “tropos” hauria de ser:
Mercuri; sòlid que líquid existeix,
Però seria una autèntica paradoxa física: impossible. La literatura permet poèticament fer perdre el sentit real de les paraules per tal de compondre una obra en que el valor és estètic i no formal.
Així doncs; en el vers: “Mercuri; metall que líquid existeix,”, en cinc paraules tenim tres figures literàries; tropo (o canvi), al·legoria i paradoxa.
El següent vers diu:
Gelor; un fred que cremades produeix,
els contraris que actuen en comunió.
Un altra volta l’al·legoria i la paradoxa: dos coses diferents, el fred i la calor, però que al cap i a la fi, produeixen el mateix efecte: cremen la pell.
La idea dels contraris que s’unifiquen i es separen, es recurrent, ja sigui a la dialèctica, al taoisme o len a forma elemental d'adquirir el coneixement. Pareix que aquesta divisió és més aparent que real, potser fins i tot imposada. La ment humana necessita, per la seva natura, aprehendre la realitat des del contrast, però això no significa que efectivament, aquesta sigui la veritable textura de la realitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario